Havíem quedat dijous, però com plovia tant i estava tot inundat al final ens vam vore divendres a migdia per fer uns vinets i una picadeta al restaurant d’Amadeo. Carles el de la vaqueria de la Marjal, Amadeo, el cuiner de la fideuà i un servidor que els vaig fer la foto.
En un moment de la conversa Amadeo li diu a Carles:
– Amadeo.- Te’n recordes quan portaves la llet? Anava en una mobilette carregat amb dos cànters a repartir la llet per les cases.
– Carles.- I tant, com si fóra l’altre dia, no ha passat temps ni res. Han canviat molt les coses.
Ells dos es van criar junts. Vivien de menuts al barri de Natzaret, a Gandia.
– Amadeo.- Recorde que a voltes jo li canviava llet de cabra per la de vaca que ell portava, i és que mon pare tenia cabres i feia formatge. Encara tinc les plaques metàl·liques per a premsar la pasta del formatge. Abans tot era diferent.
– Alfred.- Hi ha coses que eren més autèntiques abans, no vull dir que abans tot era millor, seria caure en un tòpic fals, però en el que parlem sí que ho era. Es criaven animals a casa , no es gastaven antibiòtics, ni pesticides per als aliments vegetals…
– Amadeo.- ¿I tu perquè no tens cabres?
– Carles.- M’ho diuen moltes voltes. Pense que cadascú ha de fer el que entén. Jo entenc de vaques i crie vaques, aixina i tot encara m’enganye. Ara sí que vull fer coses noves, tinc al cap fer iogurt artesà, kéfir i alguna coseta més.
Vam menjar un formatget blanc, de les vaques de Carles, acabat de fer, amb anxoves que va fer Amadeo d’uns aladrocs comprats a la llotja de Gandia al mes de juny, l’oli ecològic de la Vall de Gallinera i un vi blanc sequet de la Marina del Celler de Leopoldo.
No puc deixar de pensar que estos moments compartits amb amics, són bons moments, amb bona conversa, risses, bon menjar i bon beure i al mateix temps estàs donant-li vida a l’economia local. Tots els productes que estem menjant i bevent són productes del nostre voltant. Estic convençut de què si valorarem més lo nostre ems anirà molt millor tot. Possiblement la qüestió siga voler-nos un poc més i deixar a banda el concepte de què lo de fora és millor.
– Amadeu.- Vaig a posar en marxa un hortet que tinc, m’ajudarà un amic que no té feina. Com jo sé com es fa tot perquè de menut ho feia amb mon pare. Tinc ganes de fer-ho.
– Alfred.- Jo ho veig de categoria. Tenim que anar fent coses i procurar consumir en la mesura que puga’m el que ací es produeix. Francesos i italians sempre ho han fet, els catalans també ho fan i nosaltres no sé bé perquè ens agraden més les coses de fora.
– Carles.- Ahí tenim el futur. Hem d’intentar consumir el que es produeix ací. És una cosa que retroalimenta l’economia local. El consum local i responsable repercuteix en els habitants del territori. No només econòmicament, sinó també emocionalment, al final som més feliços.
– Amadeo.- Igual en compte d’adaptar-nos a la modernitat, seria millor posar de moda les nostres tradicions. Segur que ens aniria millor en tots els aspectes. A més són coses que dóna gust fer-les. Els nostres productes, la nostra vella cuina, la que es feia a les cases, que ara va desapareixent a poc a poc, té un valor immaterial incalculable. Devem de reivindicar lo nostre.
Després d’una mitja hora o tres quarts vam plegar i a dinar a casa. Un altre dia amb més temps ens quedarem a dinar.
Dalt del cotxe no vaig poder deixar de pensar en la idea de consumir el que es produeix al nostre territori i si fora a una escala prou més gran de la que està ocorrent en estos moments seria un impacte econòmic important. Un bell somni, una possible realitat. Per a què les coses passen hi ha que posar molta voluntat. Ens ho haurem de creure, clar, si altres ho han fet i els ha anat bé, segur que es pot fer.
